Històries invisibles
Ensenyant als més petits a acceptar la diversitat com una cosa normal, aconseguirem que un dia no sigui necessari parlar d'inclusió, sinó de convivència.
Avui us presentarem una d'aquelles històries que es viuen dins de moltes escoles i que massa sovint passen inadvertides. Una història de sacrifici, de superació i d'esforç, però sobretot una història d'amor. Un conte en versió real entre dues persones que un dia es van conèixer i que des d'aleshores s'han tornat gairebé inseparables. Comencem doncs amb les presentacions.
Per un costat tenim a la Carmen. La Carmen és l'Arnau, en Pablo, en Joni, la Clara, la Carla, l'Eric... i tantes i tantes persones a les quals ha estat ajudant durant els gairebé vint anys que porta treballant com a vetlladora a l'escola.
Per altra banda tenim a l'Aaron. L'Aaron és la Laia, la Núria, la Laura, la Paula, la Toni, la Sònia, la Susi i en Jordi... I tots aquells mestres que hem treballat a la seva classe. Tots aquells professionals que hem coincidit amb ell i a qui ens ha obligat a millorar dia a dia en la nostra tasca com a educadors.
És important no oblidar la feina dels vetlladors, una figura de la qual poc se'n parla, però que tant ajuden en el dia a dia dins l'aula, no només als nens i a les nenes amb necessitats educatives especials, sinó també als mestres.
Per altra banda cal parlar sense embuts de l'autisme, allunyant-nos d'aquella visió estereotipada que sovint es té sobre aquest trastorn. Un nen amb TEA no és un nen cridaner, ni un nen que s'autolesiona quan alguna cosa no li agrada, ni molt menys un nen absent, que viu al seu món, incapaç de seguir una conversa. De la mateixa manera que passa amb la resta d'infants, els alumnes que tenim a l'escola amb aquest trastorn, demostren tenir els seus interessos (com hem pogut veure al vídeo), les seves manies, els seus costums... Alumnes sensibles, amb una capacitat única d'expressar les seves emocions. És important doncs fer l'esforç d'entendre'ls, d'escoltar-los, d'apropar-s'hi sense prejudicis. En aquest sentit els nens són el millor exemple. No hi ha una altra manera. Perquè si ensenyem als més petits a acceptar la diversitat com una cosa normal, aconseguirem que un dia no sigui necessari parlar d'inclusió, sinó de convivència. Si traiem etiquetes, ens podrem adonar del que realment pot significar aquesta paraula...
Amic
Únic
Tenaç
Irrepetible
Sincer
Meravellós
Especial
Per acabar, només cal dir una última paraula d’aquesta fabulosa parella. GRÀCIES!
